L’Estat espanyol té una llarga tradició d’incompliment de la normativa europea. Fruit d’això són les nombroses sancions rebudes, sent el membre de la UE més multat per tal concepte. Aquestes sancions les abonem tots els treballadors/es, atès que surten de l’Erari Públic.
Pel que fa referència a la contractació temporal, no va ser traslladat a la normativa estatal fins al 2015, centrant-se només en el sector privat. El contingut de l’Acord es troba inclòs dintre del marc de la CES, la UNICE i el CEEP sobre el treball de durada determinada recollit en la Directiva 1999/70/CE, el qual modifica l’article 15 de l’Estatut dels Treballadors, on un treballador/a amb un contracte temporal que realitzi funcions de naturalesa estructural, ha de veure transformat el seu contracte en indefinit al cap de tres anys de la seva contractació.
No obstant això, en el sector públic han transcorregut més de vint anys sense que l’Administració se n’adonés per assabentada, vulnerant greument els drets del personal públic temporal.
Després de cinc anys de pressió i lluita, tant al carrer com als jutjats de les treballadores afectades, el Govern espanyol va publicar la Llei 20/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat en l’ocupació pública, que si bé era un avanç enfront de l’anterior, sens dubte era insuficient i a més generava nous problemes discriminatoris per a aquest personal. En qualsevol cas, moltes Administracions, especialment les autonòmiques, van ignorar aquesta normativa, anticipant-se a convocar falsos processos d’estabilització, en molts casos endarrerits durant dècades. Mentrestant, als jutjats, les sentències que rebien les treballadors/es que reclamaven una justa fixesa han estat, en la seva immensa majoria, negatives, especialment en els tribunals superiors.
La resistència a aplicar aquesta normativa europea en el sector públic respon als molts interessos que hi ha en joc. Des del clientelisme polític i sindical que ha marcat sempre la selecció del personal, fins als interessos econòmics existents en la formació dels futurs membres de la Funció Pública (funcionaris, preparadors d’oposicions i acadèmies -de les quals també participen els sindicats majoritaris-) veurien perillar el seu negoci si aquesta normativa s’apliqués de la mateixa forma que en el sector privat.
El passat 22 de febrer el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar una sentència històrica responent a unes preguntes prejudicials elevades pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid. El TJUE dóna la raó per fi i de forma inequívoca a les reiterades reivindicacions tant d’organitzacions de personal públic temporal i sindicats que els donen suport, com de la defensa judicial d’aquests, tirant per terra la doctrina del Tribunal Suprem sobre la figura de l’indefinit no fix, reconeixent que és un figura temporal i que no és sanció vàlida a l’abús de la temporalitat.
També desbarata la ridícula indemnització per acomiadament establerta per la Llei 20/2021, no considerant-se prou dissuasòria, ni compensadora de l’abús de temporalitat, concloent que la fixesa és una solució d’acord a la Directiva 1999/70/CE i insistint en la prevalença del Dret de la Unió enfront dels Constitucionalistes pel que els convé.
La sentència, a més, estableix que els processos d’estabilització convocats per les diverses Administracions són contraris a la Directiva 1999/70/CE, sent de resultat incert per a els/les treballadors/es afectats/des. En concret, posa èmfasi a l’establert a altres sentències anteriors del TJUE, així com als pronunciaments d’altres institucions europees. La seva importància radica en el reconeixement de la seva aplicació directa, com ha declarat recentment el President de la Sala social del Tribunal Suprem. La qual cosa obre una altra via de pressió al Legislador perquè per una vegada vegem plasmat en forma de Llei o de Decret la transformació automàtica del personal públic temporal -no sols laboral, ja que la Directiva també afecta a funcionaris i estatutaris- en fix quan se sobrepassi el límit temporal establert, igual que es va fer en el seu moment amb els treballadors/es del sector privat, modificant l’Estatut dels Treballadors.
En aquesta recta final del procès de negociació, en el qual molts/es treballadors/es temporals han aconseguit estabilitzar-se, tot i les dificultats que les Administracions han imposat, hi ha una altra part del personal que ha estat injustament cessat, que ha de poder recuperar el seu lloc de treball. Hem de fer servir fins la nostra última carta per aconseguir l’objectiu pel qual portem molts anys lluitant. Per això, hem de sortir als carrers i tornar a pressionar als legisladors perquè la nostra lluita per la fixesa es converteixi per fi en un Dret. Perquè els drets mai ens els han regalat a la classe treballadora, s’han conquerit amb grans esforços.
