Som un grup de companyes de la SS de CCOO de Magnetti Marelli de Barberà del Vallès (de les quals 3 pertanyem al comitè d’empresa) que hem pres la decisió d’abandonar el Sindicat després de molts anys de pertànyer a CCOO.
Fa anys que CCOO va perdre la identitat del que van ser aquelles Comissions Obreres de base dels anys 70, compromeses amb la lluita, enfrontant-se als plans del Govern de torn i compromeses amb la unitat de tota la classe obrera i els sectors més oprimits de la societat.
Fa anys que els dirigents de CCOO van esborrar aquell compromís de lluita per a crear una Central Única de Treballadors, basada en la democràcia obrera, en el funcionament assembleari.
L’esforç de milers de lluitadors/es per intentar reconduir el curs del sindicat ha xocat una i altra vegada amb un aparell venut als governs de torn, als pactes permanents amb la patronal, a fer de la “pau social” un principi sagrat i depenent econòmicament de l’Estat cada vegada més.
L’actual dispersió de les organitzacions sindicals, la divisió en la classe obrera, les tremendes diferències materials entre els diferents sectors de treballadors té els principals responsables en els dirigents de CCOO i d’UGT.
La “pau” pressuposa que els dos adversaris es deixen d’atacar, però mentre la patronal i els governs ens declaren la guerra, parlar de pau social és un eufemisme que no amaga res més que una vergonyosa capitulació.
Han regalat mitja reforma laboral al Govern de Rajoy.
El 25 de gener CCOO i UGT van signar amb la CEOE l’”Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva”, un pacte per abaixar els salaris i no aplicar a les empreses les condicions recollides en els convenis col·lectius d’àmbit superior. Amb aquest acord, que es va tornar a fer sense cap consulta als afiliats/des, es donava carta blanca als empresaris per a poder fer canvis d’horaris lliurement, de jornada i de funcions en el treball, desvinculacions dels convenis… Com denunciàvem llavors, això era facilitar-los el camí al govern del PP perquè s’apliqués la reforma laboral. Toxo ho va justificar dient que l’acord “es necessitava i és el que demanen les persones que estan en atur”, el mateix argument que Rajoy dóna ara per a la Reforma Laboral. Quants llocs de treball s’anaven a crear amb aquest acord? On i quan? L’acord es va dur a terme amb el mateix esperit de la reforma laboral. Amb aquesta firma van posar a la butxaca de la patronal i el govern mitja reforma laboral.
Encara que centenars de milers la reclamem se segueixen resistint a convocar la vaga general.
El passat dia 19, centenars de milers de treballadors sortim al carrer contra la reforma laboral. Toxo i Méndez van dir que aquestes manifestacions eren un test, que “volien sentir” als treballadors. Nosaltres ja ens n’alegrem que volguessin escoltar els treballadors: ja ens hauria agradat que haguessin escoltat quan el 80% de la població els vam dir que no acceptàvem el “pensionazo”, i tot i això el van signar. Ja ens hagués agradat que haguessin sentit els treballadors abans de signar aquest acord vergonyós amb la CEOE.
Si de veritat volguessin saber la predisposició dels treballadors/es haurien d’escoltar les multitudinàries manifestacions dels treballadors del sector públic, les vagues dels treballadors dels aeroports, a les quals estan convocats metro i autobusos de Barcelona, als milers de treballadors dels ajuntaments que en molts casos ja ni cobren. Que escoltin als treballadors gallecs i bascos que estan convocats a la vaga general per al proper 29 de març.
El 19 de febrer va ser un clam multitudinari en rebuig a la reforma i a favor de la petició de vaga general, però aquest mateix dia Toxo i Méndez van declarar que “no volien confrontar” sinó que el govern “rectifiqués”, que volien “negociar”. Però què volen negociar d’una reforma que és un autèntic atracament laboral?
No van voler ni volen escoltar una altra cosa que no sigui garantir amb el Govern la “pau social” a costa de la creixent misèria dels treballadors i el poble.
No hi ha altra sortida per derrotar aquesta reforma queno sigui la vaga general (i no testimonial, d’un dia) com va passar el 29 de setembre, sinó com a part d’un pla de lluita fins a enderrocar-la.
Cada mesura del Govern no és més que el preludi d’un nou pla més dur encara. Acaben d’aprovar la reforma laboral i ja parlen de canviar la llei de vaga, és a dir posar més traves a l’exercici d’aquesta. La crisi econòmica exigirà cada vegada més una resposta dura i decidida dels treballadors davant els atacs als nostres drets. El mateix govern diu que aquest any Espanya entrarà en una dura recessió i que la crisi no ha tocat fons encara. Hi haurà encara més atacs als nostres drets i la retallada de 42.000 milions en el pressupost de l’Estat exigit per Alemanya i França per seguir regalant diners al banc i pagar un deute que els treballadors no hem creat.
Com més ens cal un sindicat per a unir-nos i lluitar més converteixen els dirigents de CCOO i UGT els seus sindicats en un factor de divisió i de rendició.
Com defensarem des de la secció sindical de CCOO dels salaris i els drets conquerits si els nostres dirigents signen les seves retallades primer i ara es neguen a respondre amb contundència a la reforma? Com els direm a les nostres companyes que les coses les decidim entre totes, democràticament, en assemblees, si el nostre sindicat fa el contrari: els caps del sindicat fan i desfan sense consultar a la base. Com els direm a les nostres companyes que el pa i el treball es defensen lluitant si els nostres dirigents es venen una i altra vegada al govern de torn i la patronal?
No es pot seguir ni un dia més en un sindicat així. Quedar-se, malauradament, és acabar fent-se còmplices de tot això. Si en alguna cosa haurem de demanar disculpes a les nostres companyes de treball és per no haver pres aquesta decisió fa molt de temps.
Marxem per construir una alternativa de lluita que a més estigui al servei de la unitat de la classe treballadora per enfrontar i derrotar aquesta reforma i els atacs que la seguiran. Ens en anem a COBAS (Sindicat de Comissions de Base) per a construir un sindicalisme de classe, de lluita i democràtic. Ens en anem amb companys/es, que com nosaltres, van dedicar molts anys de la seva vida a construir Comissions Obreres, ens en anem per a seguir lluitant per allò que un dia va donar origen a les Comissions Obreres i que avui, malauradament, els seus dirigents han enterrat enmig d’un mar de traïcions.
Sabadell, a 22 de febrer de 2012
Guillerma, Quini y Paquita
Delegades del Comitè d’Empresa de Magnetti Marelli de Barberà del Vallès
