El moviment contra el canvi climàtic representa una oportunitat per a posar al descobert les contradiccions insalvables que té el sistema capitalista i donar fi amb les classes socials i les desigualtats. No permetem que ho desviïn i ho dormin!
El moviment juvenil contra el “canvi climàtic” i en defensa de l’ecosistema, ens està posant en safata, als comunistes,”el que fer” en aquests moments. Ens està indicant que reprenguem el que mai deguérem haver deixat a un costat i oblidat.
Va ser el Tony Negri, revolucionari, aquell que van acusar d’estar darrere de les Brigades Vermelles italianes, el que va sentenciar, fa cinquanta anys, que el “no-treball” era una determinació material de finalització en aquest segle passat. Tony Negri teoritzava això per a advertir als comunistes del suïcidi si no eren capaços de veure’l i abordar-lo. (És possible que la seva llarga estada en la presó hagués de veure més per la seva clarividència subversiva que per les acusacions de terrorisme). Incomprensiblement, quan va sortir de presó, va fer un gir sobre la base de com transformar la societat.
Algú podria preguntar: I què té a veure aquesta afirmació de Negri respecte a les mobilitzacions en defensa del medi ambient? Es tracta d’entendre i assumir que existeix una distracció històrica, entre la immensa majoria dels teòrics i teòriques marxistes, la qual cosa al seu torn, ha sembrat en les masses treballadores un “tsunami” d’ignorància, desorientació i desorganització. El canvi climàtic ha tot de veure amb consignes contundents, irrebatibles, oblidades com aquestes: inventem i avancem, després hem de viure millor; es produeix i se serveix més amb menys esforç, llavors s’ha de reduir la jornada al que calgui treballant tod@s i en millors condicions; es crea més riquesa; perquè la gent hauria de cobrir de sobres totes les seves necessitats i ningú per cap motiu hauria d’estar passant penúries de cap mena. I la riquesa (possibilitat de benestar humà) hauria d’estar redistribuïda.
Si aquestes regles bàsiques no s’haguessin deixat de plantejar i exigir constantment, a hores d’ara (des de finals del segle 19 als nostres dies), la lluita de classes s’estaria desembolicant de manera molt diferent de l’existent i, el sistema capitalista (tal com havien previst, Marx i Engels) avui estaria donant les glopades. Fins i tot ja hauria desaparegut fa temps. És cert que des d’organitzacions “progrés” i des de “franc-tiradors” intel·lectuals d’esquerres, sí que s’ha parlat i escrit considerablement de la necessitat de reduir el temps de treball, de tirar el fre al demencial “creixement” que es va produint, etc. Però en canvi no s’han implicat en organitzacions conseqüents, revolucionàries, per a influir en les masses i aconseguir la transformació social.
Per això insisteixo, que aquest greu problema mig ambiental, ofereix a les organitzacions comunistes la collita més gran de sàvia revolucionària que mai Marx, Lenin i uns altres intel·ligents revolucionaris, del passat i avantpassat, podien haver-se imaginat.
Precisament aquesta realitat d’inquietud de milions de joves i també d’adults, ha arribat per una de tantes raons que els barbuts havien diagnosticat: la desaparició del capitalisme era inevitable. Desgraciadament sense que les organitzacions marxistes, generalment (“fora del terreny de joc” des de fa molt temps) hagin estat capaços de veure el que s’anava forjant, per a haver-se posicionat, de nou, amb un dialèctic i estratègic combat, incorporant a milers de nous i joves militants a les organitzacions comunistes.
Són bastants els articles que he escrit insistint en la tesi sobre els processos de desviació, haguts, en la lluita de classes (L’essencial per a les tesis de l’esquerra radical, 9/10/2015 i el 13/10/2015; Distraccions i esculls que han soscavat la nostra lluita de classes, 10/6/2019. Són dos dels articles publicats en Kaosenlared) en els quals (excepte excepcions) s’argumenta com s’ha produït una interpretació del marxisme en el transcurs i discórrer dels anys, partint d’últims del segle XIX fins als nostres dies. Tot tenint en compte la revolució Bolxevic i unes altres. Precisament d’aquí, pot concloure, que els estancaments i involucions d’aquestes revolucions, també tenen a veure amb l’abandó d’una praxi revolucionària en l’essencial; tant a l’interior d’aquests països que van fer revolucions, com en els que propugnaven fer-la. En aquests últims, es va eixamplar encara més la distracció. Podria servir com a exemple, l’ocorregut en l’Estat espanyol, des de principis de 1980 als nostres dies; des d’on s’ha produït un procés de degeneració i oblit de les lluites anteriors de la classe obrera, trobant-nos avui amb una classe treballadora que massivament és ignorant (no sap ni tan sols) de les lluites obreres i assoliments dels anys 70 del passat segle.
S’estigui d’acord o no amb aquesta tesi, el cas és, que el fenomenal moviment de joventut en defensa de l’ecosistema i contra “el canvi climàtic” (fruit de grups ecologistes i científics que van advertint del problema des de fa molt temps), requereix continguts profunds i veritats indiscutibles, perquè la seva lluita sigui efectiva, perquè no es perdi en desviaments i enganyós. S’ha d’aconseguir que la joventut sigui conscient que el problema essencial del clima ha tot de veure amb la lluita de classes. Lluita que, desgraciadament, la ve guanyant la classe capitalista, imposant el seu funcionament econòmic i destructiu, que arrossega a la humanitat i al planeta, a l’horror i a la devastació. Perquè contra més s’avança, el capitalisme, més necessita del productivisme i el consumisme. Totes dues coses són el greixatge que fa funcionar el motor del seu sistema i li permet anar escapant de la seva mort. Així aconsegueix que la seva classe antagònica, la classe obrera, carregui amb les seves contradiccions i agonitzi en la distracció i la desorganització.
No obstant això, en tot aquest moviment contra el canvi climàtic, ja hi ha una cosa molt important com és, la consciència que s’ha adquirit del tema, facilitant la comunicació entre la gent jove, que mostra la seva disposició a escoltar, a aprendre i a participar amb gran interès, convençuda que s’ha de resoldre com sigui el desastre que ens aguaita.
Greta Thumberg, dirigent d’aquest moviment (“de la nit al dia”) fa l’efecte de ser una persona sensible, intel·ligent i sobretot insubornable. És per això que en algun moment tractaran de silenciar-la mediàticament. Dies enrere, Pedro J. Ramírez, advertia en una tertúlia televisiva del perillós que podia ser, per als sectors conservadors, aquesta jove “líder”, si la hi continuava donant via lliure mediàtica.
Quan Greta i altres líders joves tracten als polítics de rèmores, perquè no prenen mesures concretes, urgents i eficaces, ho fan sabent (en certa manera) que els organismes polítics administratius estan incapacitats per a dur-les a terme per trobar-se pressionats i corromputs pels poders econòmics. Ja saben que la competitivitat econòmica obstaculitza a l’hora de poder trobar solució.
“Hem creat conscienciació i debat sobre ell problema, però en realitat no hem aconseguit res”; afirma Greta. “La justícia climàtica no es va arreglar sense la justícia social”; assegura una altra jove, present en una de les rodes de premsa. (Clarividents i contundents totes dues).
Hi ha joves, per tant, que ho té bastant clar. El que ja no tenen tan clar (excepte excepcions individuals o de petits grups marxistes i anarquistes, que puguin estar-se movent entre aquestes masses juvenils) és, si el capitalisme ha de desaparèixer en totes les seves formes o si pot continuar existint, encara que sigui com diuen certs sectors progressistes, “amb un funcionament més just i humà”. És a dir, molts líders d’aquest moviment encara no comprenen que la solució, al greu problema mig ambiental, es troba, de manera inevitable, en la desaparició radical del sistema capitalista. Una solució que a la multitud, encara li costa comprendre més. Comprendre que, el problema mig ambiental, com tant uns altres, no és més que la feroç lluita que lliura el capitalisme, per a obtenir beneficis sostenint-se com a tal.
Per tot això és determinant, que les organitzacions de la veritable esquerra, tant marxistes com anarquistes, propaguin campanyes d’agitació i formació feia tota aquesta joventut, perquè s’organitzi i entengui la gran diferència que existeix entre: d’una banda, el capitalisme; model brutal-competitiu de “lliure mercat”, que divideix i enfronta als éssers humans, que disposa a la gent a salvar-se qui pugui i que segrega una atmosfera irrespirable i destructiva. Mentre que per una altra, hi ha sistemes alternatius de socialització de l’economia planificada i convinguda, de respecte entre les persones, de cooperació i solidaritat, de cura i preservació de la naturalesa. Són projectes de societat, totalment viables i aplicables que han de substituir l’aberració criminal capitalista, per a establir la lògica d’un funcionament productiu i de servei basat a crear amb màxima qualitat i servir allò i en allò que realment sigui necessari, aconseguint estalvi de materials i d’esforç humà alienador.
És necessari, vital i urgent, que tota aquesta joventut (preocupada per la salut del planeta), es xopi de consciència sobre la base d’aquesta veritat, perquè faci seva la ideologia que persegueix socialitzar el món.
De moment, és la primera vegada que, internacionalment, multituds de persones mobilitzades coincideixen en una mateixa reivindicació. De manera que, la lluita internacional de milions de persones contra el capitalisme està servida. Ara falta oferir-los continguts profunds i alternatives organitzatives. Si els comunistes no ho fem, tota aquesta riquesa d’inquietud humana mobilitzadora, quedarà estancada i desviada per trillats rumbs de manipulacions, tergiversacions, frustracions i confrontacions en el si de la classe treballadora i capes populars.
No hem de consentir que “abrasin” aquest suggestiu moviment. Seria un error creure que està molt controlat per sectors progressistes i, per això, impossible d’orientar-lo feia posicions anticapitalistes transformatives. Per contra considero, que és una gran oportunitat en la qual, la crítica al capitalisme coincideix amb el seu major embús, en una agressió sense precedents (almenys “teòrica”) contra la humanitat, que ens permet ser ofensius i esplaiar-nos de l’aclaparament brutal i constant, al qual ens sotmet el capitalisme, en la seva ofensiva desbocada. Una ofensiva que ens aclapara pel cúmul de reculades i problemes que ens imposa, arraconant-nos i allunyant-nos cada vegada més de poder trobar aquest projecte reivindicatiu, de classe i d’atac victoriós.
Ja està bé; ja és hora d’acabar amb pràctiques de lluites que van sempre a contracorrent. Cal tirar d’aquesta descomunal quantitat i contundents raons que tenim, històriques i presents, que han de prendre en tota aquesta joventut revelada per salvar aquest planeta (que avui coneixem) i, enfront d’aquesta criminal simbiosi d’explotació humana i planetària (amb tantíssima gent jove persuadida per veritats irrefutables), se’ns brindaran oportunitats per a fer passos de gegant, revolucionaris, en la via d’acabar amb el sistema capitalista.
J. Estrada Cruz 28/1/2020
