Una política revolucionària que pugui encarar de manera urgent l’acumulació incessant de capital compost i, finalment, anul·lar el poder de la classe que l’impulsa, necessita una teoria adequada del canvi social. L’explicació de Marx de com el capitalisme va sorgir del feudalisme, de fet, representa una “teoria co-revolucionària.” [16] El canvi social es planteja, segons ell, a través del desenvolupament dialèctic de les relacions entre els set moments en la política del cos social:
a) les formes tecnològiques i d’organització de la producció, intercanvi i consum
b) les relacions amb la natura
c) les relacions socials entre les persones
d) les concepcions mentals del món, que abasten els coneixements i la comprensió culturals i les creences
e) els processos de treball i la producció de béns, geografies, serveis i expressions específics
f) les disposicions institucionals, legals i governamentals
g) la conducta de la vida quotidiana i les activitats de reproducció social
Cadascun d’aquests moments és internament dinàmic, marcat per les tensions i contradiccions (només cal pensar en les nostres concepcions mentals diverses i enfrontades del món), però tots ells són co-dependents i co-evolucionen en les seves relacions entre si dins d’una totalitat, entesa com un “conjunt” gramscià o lefebvrià, o “encaix” deleuzià dels moments. La transició al capitalisme implicà un moviment de suport mutu en tots els set moments dins de la totalitat. Les noves tecnologies no es van poder identificar i aplicar sense noves concepcions mentals del món (entre ells el de la relació amb la natura i dels nous processos de treball i relacions socials).
