Entrevista publicada el 2 d’octubre de 2010 al diari El Triangle
Josep Bel és Coordinador de Comissions de Base (Co.Bas) i activista social.
Portaveu de la campanya unitària ‘Que la crisi la paguin els rics’, Bel figura entre els impulsors de la candidatura anticapitalista per als comicis autònomics Des de Baix, en la qual s’apleguen diverses organitzacions polítiques i socials de l’esquerra radical
Àlex Romaguera
Com valoreu la jornada de vaga del passat dia 29?
Va ser un èxit. Ni les firmes, ni les mobilitzacions, ni altres iniciatives que pels sociòlegs són fàcils de vehicular perquè no costen diners agrupen tants treballadors i gent de les lluites socials. Per tant, no solament ha demostrat la centralitat de la classe treballadora; també posa de manifest que el conflicte de classes continua plenament vigent.
Per què no ha arrossegat tot el teixit afectat per la precarietat?
A l’Estat existeixen 4 milions d’aturats, 3,5 milions d’autònoms, immigrants immersos en l’economia submergida o joves que no tenen assemblees on plantejar les seves demandes. Justament per això, des d’alguns sindicats i col·lectius de base, impulsem assemblees locals perquè, de forma horitzontal i democràtica, tothom hi digui la seva. Només així podem capgirar la correlació de forces actual i recuperar els drets fonamentals.
Alguns sindicats parlen que la indefensió s’ha instal·lat en les relacions laborals. Això pot ocultar el malestar de molta gent?
Hi estic d’acord, perquè, si bé els fulls volants ja no són delicte, com passava en el franquisme, els piquets patronals funcionen i hi ha més temor que mai. Sobretot en els serveis i en les petites empreses això s’ha denunciat. També és cert, però, que molta gent no va secundar la vaga pel desencantament amb l’esquerra.
Els sindicats majoritaris són poc exigents amb el Govern?
Van acceptar que, mentre una part del diner públic anava per sufragar els bancs, sobre la ciutadania requeia el 5% del deute públic. A banda que s’han dedicat a parlar de diàleg mentre augmentava l’IPC o la revisió salarial no arribava al llindar esperat. Ara, amb la darrera reforma, tot s’ha precipitat.
S’han vist abocats a la vaga?
Sí, però hem estat dos anys patint la seva estratègia, contra la qual alguns sindicats vam organitzar fòrums i mobilitzacions perquè sabíem, com s’ha demostrat després, que les crisis les paguem sempre els treballadors.
Canviaran d’actitud les grans forces sindicals?
De moment continuen la mateixa dinàmica d’apel·lar al diàleg. Ja han oblidat les proclames de la vaga d’exigir més impostos per als rics o la retirada dels decrets. Tornen a dir que negociaran els pressupostos i els convenis. I això, els qui hem treballat per convèncer la gent que calia aturar-se, no podem acceptar-ho.
Què cal fer, doncs?
Mantenir una protesta sostinguda fins que el Govern no rectifiqui. Així ho han fet a França, on els sindicats han continuat les vagues per aconseguir que el Govern retiri la mesura d’allargar l’edat de jubilació dels 60 als 62 anys. Segurament, això, Sarkozy ho pagarà molt car en les eleccions.
Per què a l’Estat espanyol no existeix la mateixa pressió?
Hi ha massa lligams entre els sindicats oficials i el Govern socialista, cal ser honestos. Molts antics sindicalistes o gent provinent d’Izquierda Unida són al PSOE en un càrrec ben remunerat. En vaig ser testimoni en les reunions de Comissions Obreres, quan el Partit Democràtic de la Nova Esquerra, d’Antonio Gutiérrez, va decidir passar-se en bloc al PSOE. Ell mateix n’és diputat, i, per bé que ha donat suport a la vaga, com a responsable d’Economia del PSOE ha votat la retallada dels funcionaris i la cessió dels diners als bancs. Els vincles entre els grans sindicats i el PSOE són massa forts, i no solament pels sous; també per haver compartit trajectòries similars.
Font: El Triangle
