El valor d’enfrontar-se al capitalisme significa renegar de la derrota per endavant, aspirar a guanyar-li la batalla i demostrar que és possible, fins i tot en situacions difícils. En els moments que vivim, ser capaços de frenar la imposició de més privacions, és ja molt important. Mentrestant, amb tota claredat, s’ha d’explicar al poble la veritat del que passa.
En la modesta lluita del dia 13 d’abril a La Canonja, es va guanyar una segona batalla contra el desnonament. Hem de ser conscients i tenir en compte tots els elements que en aquests fets intervenen. Per això l’actitud del jutge s’ha de valorar positivament. Si hagués estat un poca solta, tot i comptant amb la presència de la gent indignada i solidària, podia haver requerit les “forces de l’ordre” que li haguessin calgut per fer-se camí pel carrer, pel portal de l’edifici i accedir al pis amb el serraller. No obstant això, tampoc deu ser fàcil, ni tan sols per a un cavernari antidemòcrata del poder, actuar punitivament contra els que no només no han comès cap delicte, sinó que, per contra estan sent víctimes d’altres delinqüents. Precisament d’aquells de guant blanc. Els que usurpen el poder, encara que es posin dels nervis han d’aguantar, ja que sospesen i temen que les repercussions de la repressió puguin tornar-se en contra d’ells, generant més indignació i mobilització. Han de tenir molta cura amb el que ells cataloguen com a situació d’alarma social.
Per això és tan important que aquests esdeveniments de lluita social estiguin precedits, com el de La Canonja, d’una informació i convocatòria el més ampla possible pels diversos mitjans al nostre abast. I de tots ells, el més eficaç continua sent el que es fa a peu de carrer, el que mira a la cara de la gent explicant-li el que passa i demanant-li que s’impliqui.
El dia anterior a la data del desnonament previst, activistes del 15M amb el suport del Sindicat COBAS, van enganxar 50 cartells i van recórrer matí i tarda, amb megafonia de cotxe, els carrers del poble informant i emplaçant-lo a mostrar la seva solidaritat participant en la protesta. Durant quatre hores vam donar voltes i girs aleatoris com mosques “colloneres”, aturant-nos de tant en tant, gaudint amb els gestos de receptivitat que ens mostrava generalment la gent amb la qual ens creuàvem. En aquest temps vam repetir moltes vegades, tres o quatre veritats, encara que mai tantes vegades com la televisió i altres mitjans del sistema repeteixen les mentides. No obstant això, anar amb la veritat per davant denunciant robatoris i injustícies que la majoria del poble està patint, és més que suficient perquè la gent reaccioni i s’impliqui en la contesa social.
“Demà a primera hora un matrimoni amb tres fills petits seran desnonats, expulsats de la seva vivenda per no poder pagar la mensualitat de la hipoteca, com a conseqüència d’haver perdut la feina i de tenir dificultats per trobar-ne una altra”. “Això és una injustícia que es cometrà si no ho impedim”. “Quina democràcia i Estat de Dret que tenim!” “Com pot ser un Estat de Dret l’estat que viola els drets més bàsics i essencials del poble?” “Per això demà, a les 8 … Seguia brunzint la megafonia:” si no tenen feina com pagaran la hipoteca? El més lògic, el raonable és que segueixin a la seva vivenda i quan se’ls garanteixi el seu dret al treball i a tenir un salari estable, ja continuaran pagant la hipoteca “. “Fer-los fora del pis i deixar-lo buit, com tants d’altres, és una injustícia i un disbarat; i el que ja no té nom, és que els vulguin obligar a seguir pagant l’habitatge, a sobre de deixar-los en el “puto” carrer”. “A les 8, demà …”
En fi, recordàvem també que se’ls ha donat diners públics a bancs i caixes, mentre que als treballadors se’ls esprem més i més. La gent es mostrava receptiva a la nostra feina; algunes persones ens va indicar que ens aturéssim a la seva alçada per a comunicar-nos que anirien a la protesta. I va succeir certa anècdota, quan dos joves que al mig del carrer ens aplaudien, ens van parar i ens van demanar que els deixéssim el micròfon, els hi vam deixar i ho van utilitzar per anunciar- se a les veïnes demanant-les que els obrissin les portes, ja que eren representants del GAS. Ens van tornar el micròfon mentre es partien de riure; algunes altres persones que es trobaven en aquell moment per allà, van riure encara més quan a continuació, pels altaveus, sonava encara amb més potència: “veïnes tant si us venen a vendre com a cobrar, no els feu ni “puto” cas, no els obriu, les empreses de Gas també ens estafen”.
Aquest va ser un dia bonic, d’aquells que no s’obliden, i el seu ressò ho vam sentir, fins a les 9 h. de l’endemà, on va ser agradable veure aparèixer cares conegudes d’altres organitzacions i a un bon grup de veïns i veïnes del poble, traient- se el fred de damunt i gaudint del seu oferiment solidari.
Va ser un gratificant exemple d’estètica i unitat contra la injustícia. Val a dir gràcies en primer lloc a la PAH i Joan, que és qui està al capdavant a Tarragona.
És per això que, el poder dictador capitalista, persegueix sempre que es produeixi el fracàs de tals esdeveniments. No dubta a recórrer a tots els mitjans que posseeix per embrutar la bellesa de la lluita social i evitar que s’estengui l’exemple. La fusió intensa i sublim entre els millors éssers humans, entre els més conscients, és l’amenaça més seriosa que s’enfronta als elements més potents i egoistes insaciables del capitalisme.
