La Unió Europea ha estat absent des que el 31 de gener coneixíem el primer cas de persona infectada pel coronavirus a Europa, durant setmanes no va prendre cap mesura per a afrontar el que anava a ser una pandèmia que està provocant una crisi de salut i social a Europa, amb major incidència, en aquests moments a Itàlia i Espanya. Un mes i mig després presenta les primeres iniciatives de gran importància i com en altres ocasions no ens decep, anuncia mesures per a salvar el sistema financer i amb les mateixes eines que en la crisi de 2008 això és: injectar, amb els diners de totes, a la banca per a salvar l’Euro o cosa que és el mateix salvar el sistema financer i amb això als grans especuladors borsaris.
El Banc Central Europeu surt al rescat de la zona euro amb un pla de compra de 750.000 milions per a salvar a l’Euro de la crisi del coronavirus. Aquests diners anirà destinat a la compra deute públic i privat. El BCE no oculta les seves intencions salvar a l’euro. Salvar a les persones no entra en els seus objectius.
Dit d’una altra manera, perquè ho entenguem, el BCE li dóna una important quantitat de diners (aproximadament tres quartes parts del PIB del nostre país) a la banca perquè aquesta compri deute a un interès entre el 4% i el 6% i presti als Estats a un interès de l’1% perquè aquests tinguin recursos monetaris per a enfrontar la crisi de salut, social i econòmica ocasionada per la pandèmia.
Aquests préstecs als Estats augmentessin el seu ja inflat deute pública i afectaran les primes de risc (les d’Espanya i Itàlia no paren de pujar des de l’inici de l’epidèmia) no oblidem que les mesures de confinament han paralitzat les economies dels països que han declarat l’Estat d’alarma.
I encara que el BCE digui que podran beneficiar-se d’aquestes condicions financeres favorables per igual famílies, empreses, bancs i Governs, l’experiència ens diu el contrari. Els diners no arribarà als que realment el necessiten i el que si aconseguirà el BCE és rentar els balanços dels bancs, rendibilitzar la inversió de grans posseïdors de fons i donar als bancs una liquiditat que no és segur que vagi a empreses, autònoms, famílies que ho necessitin.
Com en la crisi del 2008 la Unió Europea i el BCE constrenyessin als governs dels països perquè paguin el deute i aquests recorreran de nou a les retallades, a l’austeritat en despesa social. L’empresariat recorrerà –com ja està fent- als acomiadaments, els ERTOS i els EROS i a rebaixar les condicions laborals.
Aquesta crisi recau sobre un sistema públic de salut molt afeblit i privatitzat i sobre uns serveis socials amb un insuficient desenvolupament en la protecció de les famílies, les escoles d’infància i els serveis a persones majors o dependents. Tot això produït per les polítiques de retallades i privatitzacions aplicades pels governs que van gestionar la crisi iniciada en 2008. Per això el Sistema Nacional de Salut molt afeblit està a la vora del col·lapse i l’Estat havent d’endeutar-se més i més per a disposar dels recursos humans i materials. Amb una despesa militar desorbitada però inútil per a salvar vides enfront d’una raquítica inversió en recerca que ara necessitem per a frenar la pandèmia.
Això sí amb la gran empresa i la banca engreixant a base de privilegis fiscals que no paren d’augmentar la desigualtat social fins al punt que el Relator Especial de Nacions Unides sobre Extrema Pobresa i Drets Humans, Philip Alston, ha denunciat els problemes ocasionats per aquestes polítiques: “Uso aquestes paraules perquè vull dir que és una elecció política. Els Governs han decidit baixar les taxes impositives i no han fet molt respecte a l’habitatge. I crec que si mires el paquet total de les polítiques en, almenys, l’última dècada, est ens porta a [concloure que existeix] una elecció de deixar a la gent pobra en situació de pobresa i a fer a la gent adinerada encara més rica. Això és el que ha passat, acompanyat d’un sistema fiscal que el reforça.”
D’altra banda els pensionistes que van sostenir la xarxa perquè les seves famílies no caiguessin, són els que ara sofreixen l’embat letal del virus, unit al cada vegada major nombre de persones treballadores empobrides, precàries i l’elevat nombre d’aturats sense prestació, a causa de l’aplicació de les reformes laborals, difícilment tenen recursos per a afrontar una quarantena que ja sabem llarga.
Si alguna cosa queda clar amb aquesta crisi social i sanitària és que les mesures neoliberals deixen a les persones en la cuneta, que el capitalisme només protegeix a un grup molt, molt minoritari de la població; que augmenta els nivells de desigualtat i pobresa econòmica i que necessita dels diners públics per a mantenir-se de manera artificiosa, arrasant drets socials i laborals. Posa negre sobre blanc que és necessari transitar junts cap a un altre model econòmic en el qual el dret a una vida digna prevalgui sobre el consum, l’economia de cures sobre l’especulació i l’acaparament de beneficis per part d’uns pocs, la protecció del planeta sobre balafiament i la contaminació.
Les mesures preses pel govern són insuficients i no atenen els sectors més vulnerables. No contempla, com ja vam dir, que els recursos vagin directament a les persones més desprotegides. Hi ha en els administradors públics, indistintament de la seva orientació ideològica, un prejudici atàvic, de moral judeocristiana, que als pobres cal tutelar-los. Això facilita l’acumulació de capital per part de la minoria de rics, així la pluja de milions d’euros acabarà, si no ho impedim, en les seves butxaques i en la dels Estats per a mantenir un sistema fracassat no sols per a la vida sinó en si mateix. Com escriu l’activista i periodista Yago Álvarez: Encara que no ho reconeixeran, l’edifici financer mundial està col·lapsant des de dins, d’aquí la constant necessitat de diners públics per a muntar una enginyeria financera que ho sostingui.
El sistema intenta sostenir-se mitjançant l’aplicació de mesures de tipus monetari i fiscal.
En política monetària la baixada dels tipus d’interès, per a impulsar l’economia incentivant el consum i la inversió, molts economistes com Juan Torres vaticinen que no s’aconseguirà aquest objectiu ja que en tractar-se de mesures generalitzades no ajuden selectivament a la població i els efectes són lents. A més els tipus baixos obliguen els bancs a prestar més en condicions de major insolvència. En condicions de temor, de pèrdua de confiança i de confinament encara que abarateixis la despesa, no pots obligar a comprar.
Una altra mesura d’índole monetària és la compra d’accions per part dels bancs centrals, que també segons Torres, li fa un bon servei als especuladors financers però serà difícil que eviti l’ensulsiada d’unes borses subjectes a capitalització artificialment excessiva.
Entre les mesures anunciades pel BCE aquesta subsidiar mitjançant ajudes extraordinàries als bancs perquè comprin bons (deute) en els mercats secundaris, això és en la revenda i aconsegueixin liquiditat per a donar més crèdits a les petites i mitjanes empreses.
Quan s’han pres aquestes mesures han donat com a resultat la rentada dels balanços dels bancs quedant-se amb els títols escombraries, la rendibilització de la inversió dels grans posseïdors de fons i títols. Els bancs augmenten la liquiditat però aquesta no és segur que acabi en les empreses que ho necessitin.
És necessària tanta enginyeria financera per a acabar amb uns bancs i unes empreses sostingudes amb injeccions de diners públics i en el cas de les empreses, a més, amb deutes cada vegada majors?
En el cas dels governs obtindran diners mitjançant el programa de compra de bons de deute públic del BCE a costa d’augmentar el deute i quedar a costa dels grans fons especulatius, que campen a pler sense cap límit. Aquest deute haurà de ser assumida per la generació actual i les generacions futures. Recordin retallades dels serveis públics, de drets laborals, precarietat, pèrdua d’ocupació, desnonaments, empobriment, desigualtat i sofriment.
La mesura de política fiscal consisteix en la rebaixa d’impostos, ja sabem que significa això, menys recursos per als serveis públics i també sabem qui s’anaven a beneficiar de la reducció; les grans empreses i la banca, que ja gairebé no paguen impostos, unes dades sobre Impost de Societats i IRPF del nostre país per a tenir present:
- Les PYMES suporten entre un 20% i un 25% sobre els seus beneficis. El tipus efectiu mitjà que paguen les grans empreses, se situa entre el 10% i 17% i fins i tot per sota del 10%.
- Del total d’ingressos de l’Estat per impostos: l’impost de Societats ve a representar un 10%, mentre que els ingressos per l’IRPF, l’impost que paguem els treballadors, suposen al voltant del 43%.
IMPEDIM QUE AQUESTA PANDÈMIA S’APROFITI PER A AUGMENTAR LA JA GREU DESIGUALTAT SOCIAL I QUE EL COST RECAIGUI SOBRE ELS TREBALLADORS.
IMPEDIM QUE LA PATRONAL I LA BANCA S’EMBUTXAQUIN ELS BENEFICIS DEL SOFRIMENT.
La situació actual posa en evidència, encara més si cap, que les polítiques aplicades pels Estats, els organismes *trasnacionales (UE, BCE, FMI…), de reducció de la despesa pública i supressió de drets laborals suposen un greu afebliment dels serveis públics i una enorme i insuportable desigualtat social que ens ha deixat sense recursos per a afrontar aquesta crisi de salut, que en comportar mesures d’aïllament agreuja les ja depauperades condicions econòmiques de la majoria.
Les mesures del BCE i La Unió Europea confirmen el que ja sabíem, que hi ha recursos monetaris suficients i que es pot utilitzar el superàvit públic sense que es produeixi una hecatombe.
El que no hi ha és voluntat política dels governs i els organismes internacionals de salvar a les persones, prefereixen sostenir un sistema econòmic, el capitalisme que s’ha manifestat incompatible amb la salut, la vida, els drets i el bé comú.
Des de co.bas treballem i ho continuarem fent per a donar aquest canvi de model econòmic i social necessari si volem preservar la vida de les treballadores i els treballadors, dels més vulnerables en condicions de dignitat i amb drets.
En aquests moments el prioritari és frenar l’epidèmia i cuidar de la salut de totes. Per a això el govern ha d’utilitzar tots els mitjans disponibles (confiscar, nacionalitzar, retornar la titularitat pública dels mitjans sanitaris privatitzats…) per a:
- Garantir els recursos de protecció i sanitaris necessaris, a tot el personal sanitari, al personal dels centres de serveis socials, residències de persones majors i persones amb discapacitat, a les persones que hagin de fer treballs essencials.
- Assegurar el personal sanitari suficient per a prestar l’atenció necessària i acabar amb les jornades extenuants.
- Establir una Renda Bàsica urgent per a qui es quedi sense ingressos, com a primer pas per a la seva implantació total.
- Prohibició de l’acomiadament de les persones treballadores amb motiu del Coronavirus.
- Ordenar una moratòria per al pagament de les hipoteques i lloguers que no es puguin pagar.
- Eximir als treballadors i treballadores autònoms de pagar la quota de la
- Seguretat Social.
- Vetllar pel proveïment i control del preu de les coses, especialment dels productes bàsics.
- Garantir que les persones sense llar, les refugiades i migrants tinguin cobertes les seves necessitats bàsiques vitals.
- Establir mesures de protecció per a les dones i menors en risc.
- I totes aquelles mesures necessàries perquè les persones més vulnerables accedeixin a les necessitats bàsiques.
Si no volem que el neoliberalisme saldi aquesta crisi amb més desigualtat és necessari un canvi radical, és necessari abandonar aquest sistema econòmic fet a la mesura d’uns pocs poderosos contra la gran majoria. És necessari intervenir en l’economia amb mesures com:
- Creació d’una banca pública que gestioni els diners de tots perquè mai sigui objecte d’especulació i enriquiment.
- Enfortiment de tots els serveis públics, que seran gestionats directament e per les administracions corresponents. No a les externalitzacions i privatitzacions.
- Recuperació de les empreses públiques privatitzades, especialment les dedicades als subministraments bàsics i de totes les que es van reflotar amb diners públics per a ser venudes al sector privat.
- Política fiscal progressiva sense paranys, exempcions, amnisties, elusions i evasions.
- Recuperació dels diners públics dels rescats a la banca i a l’empresa privada.
- Un model econòmic ecològic, que freni la crisi climàtica, si no tenim planeta no tenim casa.
