Com a França, cal ja una vaga general!
El govern “progressista” ha fet una nova volta de rosca en el procés de privatització de les pensions que hauria de ser contestada. Els treballadors i treballadores ens hi juguem molt.
Amb l’últim paquet de reformes, es posen en pràctica de manera encoberta les recomanacions del Pacte de Toledo: Corregir l’excessiva despesa en pensions. La tàctica és la de sempre, amb alguns petits canvis favorables, en què es corregeixen els aspectes més greus de les pensions mínimes davant la pujada de l’IPC, la cobertura de llacunes a la vida laboral o la bretxa de gènere, s’oculta que també es consoliden i s’amplien les retallades, i el pitjor de tot s’obre la porta al sistema dual de pensions. Un pla a 40 anys vista, que diu que pretén aclarir el temor a una suposada insostenibilitat de les pensions futures.
El paripé està muntat. Escrivà i el govern del PSOE-UP imposen el seu pla, recolzat per gairebé la totalitat de l’esquerra parlamentària i la burocràcia de CC.OO. I UGT, i beneït per Brussel·les, que accepta “l’estabilització” del Sistema Públic de Pensions, però obre les portes a la creació de plans de pensions paneuropeus, que lliurarà una part de les cotitzacions dels treballadors i treballadores al capital financer. La por dels homes de negre que l’incendi de França es propagui per tot Europa pesa en la decisió. La rebequeria de la dreta i la patronal pels “enormes” costos que suposa, semblen donar-li credibilitat a l’engany. Si el PP-Vox i la CEOE s’hi oposen, per alguna cosa serà. I si algú encara dubta, només cal recordar-li que estem en any electoral, i que sense aquest govern “progressista” seria pitjor.
– La nova reforma no se centra en els plans d’ajust de les prestacions, sinó que amplia els ingressos a la SS amb el factor “equitat Inter generacional”, amb el qual augmenta un 0,1% anual de la cotització dels treballadors des de 2024, des del 0,6% actual fins a l’1,2% el 2029.
– La mesura més important és el des-topament de la quota màxima per als propers 25 anys (IPC+1,2), encara que el sostre de la pensió també pujarà de manera similar. Per tant, l’increment de les bases i les pensions màximes no implicarà una millora del finançament del sistema públic. El criteri de la quota de solidaritat és positiu, perquè recaptarà un 1% (anirà pujant fins al 6%) a la part del salari que supera la base màxima (fins ara exempta) i que afecta els salaris més alts. Això explica la bronca de la CEOE i de la CEPYME. En realitat, les aportacions patronals s’han anat reduint gradualment amb l’excusa que perjudicaven la creació d’ocupació, cosa que ha contribuït a buidar la caixa de la Seguretat Social.
– El període de còmput passa dels 25 anys actuals a 29, permetent durant 20 triar el mode de càlcul més favorable, entre els 25 o els 29, i descartar els dos anys més desfavorables. Tot i això consolida el retard de l’edat de jubilació als 67. La mesura afavorirà ara els uns i perjudicarà els altres, però a la llarga la joventut serà la més perjudicada (amb carreres més precàries) i també agreujarà la bretxa de gènere.
– S’estableix una revisió al cap de tres anys sobre la sostenibilitat del model, encomanada a l’AIREF (un organisme que demanava la reforma del sistema i que està supeditat a la voluntat del govern de torn). D’aquesta manera, el 2027 hi poden haver noves retallades, sense necessitat que hagin de passar per les Corts, molt més subjectes a la pressió popular que no pas un grup de “tècnics” subjectes als interessos del gran capital.
El que ara ens venen com un canvi favorable als treballadors pensionistes, la garantia de l’IPC (mitjà, no real), la millora de les pensions contributives més baixes (un 22% fins al 2027, un índex favorable, però que no preveu que la inflació pot reduir-ho al no-res) en realitat consolida el desmantellament del sistema públic, cap a un sistema dual, en què guanyaran pes els sistemes privats (de capitalització individual) i on les pensions públiques amb prou feines estaran per sobre del llindar de pobresa (el criteri que segueixen amb les no contributives).
Pedro Sánchez presumeix impúdicament de “pau social”, una pau social aconseguida amb el forrellat que han posat els parlamentaris “progressistes” i els buròcrates sindicals subvencionats. Menteixen quan diuen que no hi ha diners per pagar les pensions. Per nosaltres, els treballadors i treballadores en actiu i pensionistes, França n’és l’exemple a seguir. La unitat en l’acció que han aconseguit només es pot explicar per l’enorme pressió que els treballadors exerceixen sobre les seves organitzacions, a la qual s’han sumat els estudiants i les armilles grogues i ha acabat arrossegant una part important de les anomenades “classes mitjanes”.
co.bas i altres sindicats combatius hem de seguir el camí obert pels nostres germans, els treballadors francesos. I el primer pas és portar el debat de les pensions a les empreses, mitjançant aquesta unitat d’acció que s’està teixint per tot l’estat. Organitzar assemblees a les escoles, a les universitats, als barris i localitats, que serveixin perquè els treballadors i treballadores, i les classes populars s’empoderin i s’organitzin en defensa de les seves conquestes socials.
La pensió no és una prestació concedida gràcies a la generositat del pare Estat, sinó salari diferit, destinat per al final de la vida laboral. Per tant qualsevol retallada o privatització és en realitat un robatori als treballadors.
Ara toca mobilitzar-se als centres de treball i al carrer. Donem suport a les mobilitzacions convocades per la CGT i altres organitzacions el proper 15 d’abril. No podem deixar que ens prenguin tot el que és nostre i que tant va costar aconseguir. Preparem entre tots un pla de lluita i mobilitzacions. Ja fa falta una vaga general!
Per la jubilació als 65 anys.
Per pensió mínima de 1200 euros, revaloritzada amb l’IPC real.
Contra la bretxa de gènere a les pensions
Per la derogació de les reformes de les pensions.
1 maig a la ofensiva, governi qui governi, recuperem salaris i pensions
