La seu del Col·lectiu Ronda va acollir el passat 16 de febrer la Jornada Pobresa i Drets , organitzada per l’Associació Catalana per la Seguretat social, i algunes delegades de co. bas hi vam participar. Es van desenvolupar interessants reflexions entorn dels conceptes pobresa, migració i sensellarisme.
La primera qüestió a tenir en compte és l’errada de pensar que els i les persones sense llar constitueixen un col·lectiu en si mateix; les situacions que pateixen i la multicausalitat de la seva problemàtica ens fan entendre que no ho podem tractar com si ho fos. Sense llar i sense sostre defineixen dues problemàtiques diferents. Pots tenir sostre, però que aquest habitatge no sigui segur, que sigui inadequat, que no sigui una llar. Aquestes persones tenen les mateixes necessitats que tothom.
Quan es parla, s’acostuma a fer des d’un posicionament punitiu, de control (hereu d’aquelles primeres policies metropolitanes del segle XVIII de control de transeünts) o des d’accions assistencials, siguin des d’entitats religioses o des de la societat civil organitzada. Totes dues, tot i que semblin antagòniques, acaben buscant el mateix, “escombrar-los cap a on no es vegin“, en paraules d’Albert Sales, politòleg i sociòleg; tant el rebuig com la pena es retroalimenten.
S’ha d’analitzar el problema amb rigor, “si l’aixeta no es tanca, la banyera s’omple“. Escoltem el recull de les intervencions de Càritas, Arrels, Banc d’aliments i Creu Roja entre d’altres i concloem que les causes són estructurals, no es resolen amb més places d’alberg. La solució residencial mai ho ha estat.
El moll de l’os està en si estem atenent aquestes persones o si estem mirant de solucionar les causes que generen el problema. Resoldre-ho, més enllà d’intervencions de caràcter assistencialista, passa per a reconèixer com a generadores d’aquestes situacions el problema comú de l’habitatge, la fragilitat migrant provocada per una economia irregular o precària, la garantia de rendes i les rendes del treball, summament precaritzades.
Com a sindicat de base, compromesos amb els i les treballadores, ens interessa especialment estudiar el vincle que té tot això amb les relacions laborals que estableixen. S’està considerant, erròniament, que aquestes persones estan de pas i es continua fent l’atenció que es feia als transeünts des de serveis socials, al voltant dels anys vuitanta.
La vinculació que es fa entre pobresa i migració és falsa. En canvi, sí que és certa la vinculació entre la llei d’estrangeria i la restricció de drets.
No són anticonstitucionals els centres d’internament per a estrangers?
S’estan aplicant mesures cautelars a persones que tenen una irregularitat merament administrativa. Aquestes persones estan patint violència institucional i burocràtica; les dificultats amb el certificat digital, amb l’habitatge, amb el padró…
Des que comencen aquest procés, en tot moment, han de demostrar que tenen valor productiu i els empresaris es beneficien i abusen d’aquesta indefensió, de la irregularitat, de la dificultat d’aconseguir el permís de residència.
La llei d’estrangeria constitueix una gran bossa de mà d’obra barata, fet que institucionalment s’assumeix i naturalitza l’explotació laboral. Només cal veure qui i com se sustenta tot el sistema de cures.
