El passat dijous 25 de gener el Departament d’Educació i els sindicats CCOO i UGT van arribar a un acord mitjançant el qual, i a partir del curs 2024 – 2025, els estadis tornen a computar a partir dels sis anys, es recupera la reducció de dues hores lectives al col·lectiu de professionals docents majors de 55 anys i s’equipara salarialment el personal docent d’FP.
Aquest és l’esperit de l’acord sobre el paper que van escampar als quatre vents els agents implicats en la signatura de l’acord.
No obstant això, la lletra petita no deixa les coses tan clares, a banda de dos fets molt preocupants als quals no fan referència en cap moment CCOO i UGT, però que constitueixen ja tot un clàssic del món sindical docent: la presa de decisions a esquenes dels treballadors i treballadores de l’educació pública i la renúncia explícita a la part nuclear de les reivindicacions de la comunitat educativa.
Anem a pams
L’acord al voltant del retorn als estadis computats a partir dels sis primers anys de serveis prestats amaga una trampa innegable. La mesura d’endarrerir el reconeixement del primer estadi als nou anys es va començar a aplicar per part del Departament l’any 2012, la qual cosa ha generat un deute de gairebé dotze anys amb els diners que s’han perdut amb aquesta forma de càlcul durant tots aquests anys. Deute que ara, amb aquest acord, el Departament pretén donar per tancat.
Respecte a la reducció de dues hores lectives als majors de 55 anys, queda fora d’aquesta legislatura, mantenint-se el curs vinent aquesta retallada, tal i com detallen els sindicats amb representació a les meses de negociació i que no han signat l’acord (USTEC, ASPEPC, CGT i la Intersindical).
Per últim, l’equiparació salarial als docents d’FP recull un redactat de condicions molt ambigu i que no reconeix a tots els professionals del sector.
A més, i per completar el desgavell, aquests acords queden supeditats a que hi hagi un acord de pressupostos, deixen fora reivindicacions nuclears com la reducció de ràtios, la derogació dels decrets de plantilles i autonomia de centres, la derogació del nou calendari (que ha comportat un inici de curs caòtic), l’estabilització de les plantilles (aquella de la qual s’omplen la boca sempre CCOO i UGT, signants del famós Icetazo), la recuperació del poder adquisitiu del professorat o el compliment de la llei en relació a la inversió d’un mínim d’un 6% en educació, entre d’altres.
Per co.bas Educació aquest acord constitueix una estafa més dels sindicats burocràtics CCOO i UGT que no només renuncien als aspectes nuclears de les lluites de la classe treballadora docent que ha posat contra les cordes la gestió neoliberal i reaccionària del departament, posant fi al càrrec de conseller de Josep González Cambray i aconseguint victòries tan importants com la reducció de dues hores lectives (en dos períodes diferents) o l’enterrament de l’Icetazo (via concurs de mèrits, lluita encara oberta), sinó que neguen legitimitat al conjunt de la classe treballadora docent i al seu dret a organitzar-se i decidir democràticament per si mateixa quines son les seves reivindicacions. El 20% de la representació sindical no pot decidir pel conjunt de la classe treballadora docent. No ens representen!
Tampoc ens representa un sindicalisme alternatiu que renuncia als plans de lluita, a bastir assemblees decisòries als centres i a cultivar un ambient de debat als centres que contribueixi a construir una alternativa a aquest sindicalisme burocràtic cada dia més caduc i reaccionari.
