Avui, quan tota la població pateix en la seva pròpia pell la pandèmia del coronavirus i les seves conseqüències, es fa patent el que és urgent i ineludible: unir esforços per, solidàriament, fer front a la malaltia i les seves repercussions sanitàries i socials. Unes conseqüències que pateixen en major grau les persones i els col·lectius més vulnerables, que suporten no només la crisi sanitària sinó la precarització i l’empitjorament de les seves ja poc dignes condicions de vida.
Aquest mateix coneixement que ens fa entendre que estem davant d’una situació d’emergència, ens porta a les organitzacions signants a seguir amb la convocatòria de l’Acció Global pel Clima del dia 24 d’abril.
Perquè, encara que avui la crisi que està donant la cara d’una manera més crua és la sanitària, cada crisi és una crisi i ha de ser tractada com a tal, la virulència d’una no minimitza la de les altres. La crisi climàtica continua sent una realitat i, malgrat estar formalment declarada com a emergència pel Parlament Europeu, pel Govern espanyol i per altres moltes institucions, segueix sense ser reconeguda com a tal per alguns dirigents, que opten per no fer cas les indicacions científiques a través d’una inacció culpable.
Aquest no és moment d’interferir en la lluita contra la pandèmia ni d’extreure’n recursos i, per això, aquesta convocatòria integrada en una coordinació internacional impulsada pel col·lectiu Fridays for Future sota el marc de “Global Strike for Climate”, adopta una forma particular, situant el seu centre en les xarxes i fent una crida exclusivament a la reflexió i a establir les bases per a actuacions futures, més concretes i contundents.
Perquè aquesta crisi de salut pública ha posat de manifest que aquesta sensació que teníem de seguretat absoluta garantida per la tecnologia era absolutament falsa. També ha mostrat com de perjudicial pot ser una crisi si ens enxampa desprevinguts, sense plans de prevenció i emergència suficients que puguin fer-li front de forma efectiva. Si abans que siguin evidents els seus efectes més dramàtics, no tenim un pla, no assignem mitjans suficients, no actuem amb convicció i no seguim les recomanacions que ens marca la ciència. Si no actuem decididament i ràpidament, s’arribarà a un canvi climàtic de tal magnitud i rapidesa que en faria impossible la nostra adaptació. Seria devastador per a la majoria dels ecosistemes i les societats humanes.
La humanitat s’enfronta a una emergència climàtica sense precedents en la qual també cal actuar amb la responsabilitat de protegir la vida en primer lloc. Aquesta defensa de la supervivència ha de portar a prendre mesures ambicioses i dràstiques, en altres paraules, a assumir l’estat d’emergència climàtica, impulsant les actuacions necessàries i no les que es presenten com a “políticament possibles”, abans que la situació ens desbordi. Tractem l’emergència climàtica com la crisi que és. Actuar amb contundència avui davant de l’emergència climàtica aconseguirà que els impactes ambientals i socials siguin molt menors, encara que gran part d’ells, ja no serem capaços de pal·liar-los.
Estem a la vora d’un punt de no retorn marcat per una enorme pèrdua de biodiversitat i per l’increment de la temperatura global, que posa en una situació molt compromesa a tot el planeta, incloent-hi la humanitat i les seves societats. Les conseqüències del canvi climàtic són, entre d’altres, un increment dels grans incendis forestals, la proliferació de malalties de regions més càlides, sequeres més severes, pujada del nivell del mar, també pluges torrencials que provocaran inundacions, moviments migratoris motivats per la crisi climàtica…
I la desigualtat: en paraules del relator especial de Pobresa Extrema i Drets Humans de Nacions Unides, “el món està en risc de caure en l’apartheid climàtic, on els rics paguen per escapar del sobreescalfament, la fam i les guerres, mentre que la resta del món és deixat de banda patint”. I la resta del món som majoria.
L’escalfament global és conseqüència directa del model de producció i consum, que contínuament es demostra incapaç de satisfer les necessitats vitals de les persones, precaritzant-les i posant en situació de vulnerabilitat a gran part de la població mundial; dels ecosistemes i la resta d’éssers vius que habiten aquest planeta. Mentrestant, arrisca la nostra supervivència com a espècie, en basar-se en l’explotació il·limitada dels recursos naturals, impactant de manera injusta a les poblacions més pobres i vulnerables. Però en aquesta crisi, la ciència també ha assenyalat la via d’actuació, que no és altra que la descarbonització del nostre sistema econòmic, especialment en les societats industrialitzades occidentals que tenim més responsabilitats i més capacitats. Un sistema econòmic que s’ha paralitzat davant la crisi del coronavirus i que hem de replantejar abans de reiniciar.
Davant d’això, les organitzacions signants, d’acord amb la ciència, manifestem que sí, que participem de la idea de la necessitat de donar suport a la sortida de les crisis generades pel coronavirus, però matisem que aquesta no pot reproduir el model que ens ha conduït fins a l’emergència ecològica i social actual. Que es pot i ha d’incorporar el que hem après. Que s’ha de basar en les persones, en les seves possibilitats i en les seves necessitats, així com en la protecció dels nostres recursos naturals. Una idea que resumim en la frase “sortim de l’aturada i transformem l’activitat d’una manera climàtica i socialment justa”.
Sabem, ho diu la ciència, que la gravetat de l’emergència ens obliga a adoptar mesures molt profundes, que el que fem aquesta dècada condicionarà completament el grau d’escalfament que patirem a curt, mitjà i llarg termini i que, per això, és ineludible reduir ràpidament certs consums (com l’energètic), canviar les pautes de transport, accelerar la transició energètica des dels combustibles fòssils a un model 100% renovable, eficient, sense emissions contaminants i just, especialment des de l’òptica de l’autoconsum i la descentralització. Cal un canvi d’escala, d’allò que és global a allò local, que posi en el centre la reducció de les llargues cadenes de transport, la posada en valor de models alimentaris d’acord amb els límits del planeta. Uns esforços que han de conduir-nos a una reducció dràstica de les nostres emissions, en línia amb les indicacions científiques i aconseguint la neutralitat com més aviat millor.
Només així serà possible fer front a les conseqüències de l’escalfament global, avançar cap a una societat justa i solidària i, simultàniament, reduir el risc d’altres crisis que el canvi climàtic alimenta.
