Quan complim cent trenta-quatre anys del primer 1 de Maig i cent trenta-dos anys que ho celebrem internacionalment, la classe treballadora d’arreu del món ens enfrontem a una situació sense precedents. Enmig de l’actual situació dramàtica, treballadors i treballadores combatim en primera línia contra la pandèmia, demostrant, una vegada més, que només nosaltres serem capaços de salvar-nos, no només de la pandèmia sinó també de la ruïna a on ens porta aquest sistema social.
A l’emergència sanitària del coronavirus s’ha d’afegir una crisi econòmica que ja s’anava gestant però que ara ha acabat d’esclatar.
Les perspectives es presenten encara més greus que després la crisi del 2008; l’FMI projecta una caiguda de fins el 8% del PIB. El Capitalisme intentarà fer-nos pagar a les treballadores la factura. Les primeres passes donades ja ens alerten d’això.
El confinament s’ha descarregat sobre les nostres espatlles, amb la col·laboració de CCOO, UGT i altres sindicats burocràtics. Hi ha hagut més d’un milió d’acomiadaments i 3,5 milions de treballadors afectats per ERTOs ( subvencionats amb diners públics)
Tot això perquè grans corporacions, que continuen acumulant beneficis milionaris any rere any, no haguessin de posar ni un cèntim.
Després de l’aturada econòmica (de la que haurem de retornar les hores amb total flexibilitat per a la patronal), la reactivació de les activitats no essencials s’ha fet contra el criteri sanitari i científic, de forma accelerada i sense tenir ni tan sols garantit el subministrament dels equips de protecció necessaris. Això posa en risc la vida dels treballadors i treballadores obligats a tornar a la feina, així com la dels familiars.
Aquí, com a la resta de països, qui pren les decisions són les grans corporacions econòmiques i els bancs; els governs sotmesos, obeeixen. Es fa evident com el sistema capitalista no és més que un cúmul d’irracionalitats. Posen en risc el que fins ara s’ha aconseguit sobre el control de la pandèmia perquè l’IBEX 35 pugui reactivar la caixa enregistradora el més ràpidament possible.
Alhora que es realitza una massiva operació de salvament del gran capital, les treballadores i treballadors més precaritzats han de fer front a una situació límit.
Davant la manca d’ingressos a moltes famílies, el govern en lloc de suspendre el pagament de lloguers s’ha limitat a facilitar i avalar crèdits bancaris.
Les dones treballadores pateixen doblement aquesta realitat, donat que tenen les majors tasses de temporalitat, treball irregular i salaris baixos. Ara que la pandèmia ens ha obligat a tenir la canalla a casa i/o a cuidar els avis, som les dones les que una vegada més, hem hagut d’assumir les tasques de cura havent de reduir les nostres jornades, fent encara més gran la temporalitat femenina i la bretxa salarial.
També les persones migrades s’han vist exposades a situacions especialment greus. Moltes d’elles, al trobar-se mancades de permís de residència o treball, no es poden acollir a cap mena d’ajuts o prestacions públiques. De vegades no tenen ni les condicions d’habitatge bàsiques, vivint amuntegades o en poblats barraquistes, com és el cas dels i les temporeres al camp.
DEFENSAR I REFORÇAR ELS SERVEIS PÚBLICS.
privades i la seva intromissió a la sanitat, les residències per a gent gran o els serveis d’atenció a domicili.
Ha calgut l’aparició d’aquesta malaltia infecciosa i descontrolada per visibilitzar la gran importància dels serveis públics. Avui més que mai tenen sentit les denúncies i lluites de les Marees blanques i organitzacions socials, sindicats o polítiques en defensa dels serveis públics.
El desmantellament de la sanitat, abans del coronavirus, amb retallades de materials, d’espais sanitaris i de professionals, ha potenciat el col·lapse del sistema sanitari, provocant mala atenció i milers de persones mortes per no ser ateses degudament.
D’altra banda, les residències de gent gran on la privatització ha provocat una pèssima atenció s’han convertit en una veritable trampa mortal. Als serveis d’atenció Domiciliaria també s’ha fet palesa la manca de recursos.
Quan una empresa privada rep l’externalització d’uns serveis bàsics com aquests, el seu objectiu és obtenir el màxim guany possible. És a dir, reduir despeses en material i personal. Sota aquesta manera de funcionar, és impossible esperar que l’atenció sigui bona. És per aquesta raó que és de vital importància tornar a la gestió pública tots els serveis, invertint en ells el que calgui.
CONFINAMENT NO ÉS RESIGNACIÓ: PREPAREM LA SORTIDA
Aquest 1r de Maig , no podrem prendre els carrers, però no podem permetre que això signifiqui resignació.
S’apropa el desconfinament, i s’hi ha de recuperar el pols de la lluita. La classe treballadora no ens podem perdre entre càntics al patriotisme i als Pactes Socials. Des de co.bas cridem a totes les organitzacions socials, sindicals i polítiques a construir una resposta unitària per a reclamar un autèntic pla de xoc per a la classe treballadora:
- Declaració com a “nuls per decret” tots els acomiadaments, amb caràcter retroactiu des del començament de l’emergència sanitària.
- Que cap família es quedi sense poder fer front a les despeses essencials. Suspensió del pagament d’hipoteques, lloguers i factures de llum, aigua i gas per a persones vulnerables.
- L’activitat laboral s’ha de minimitzar estrictament a l’essencial durant l’emergència sanitària. Tots els treballadors que realitzin activitats essencials s’han de fer el test i també les persones amb qui conviuen i aïllar els positius. Les empreses han de garantir les mesures de seguretat suficients de protecció a la salut i el repartiment d’equips de protecció complets per a totes aquestes treballadores i treballadors.
- Sancions a les empreses que han imposat sota xantatge gaudir de les vacances o dels dies lliures durant aquests dies de confinament.
- Compliment del caràcter de “permís retribuït” per a la situació dels i les treballadores de les empreses afectades pel tancament obligatori del 30 de març al 9 d’abril sense la imposició de “recuperable”.
- Reforçament immediat de la sanitat pública, revertint les retallades sofertes des del 2008. Nacionalització de la sanitat privada per a integrar-la dins el sistema públic.
- Per a assumir aquesta injecció de recursos en sanitat: recuperació dels 65.000 milions que la banca no va retornar del rescat financer, i del que els Borbons ingressen als comptes de Suïssa i als Fons a Panamà.
- Impagament del deute extern (contret pels grans banquers) que ens lliga les mans a l’hora de realitzar qualsevol mesura que anteposi els nostres serveis socials a l’interès de les grans corporacions.
- Això ens obliga a lluitar en contra de les imposicions de la UE.
Coordinadora Estatal.
